Testimonis

Vaig començar a fer el Ramat de Camins l’any passat. Senders i camins pel Pallars que em van emocionar. Aquells poblets amagats i els diferents paisatges per on anava passant em van agradar tant que no vaig dubtar en repetir l’experiència aquest any avançant cap al Nord. És tot tant bonic que no sabria escollir un lloc concret: les valls d’Àssua, Ferrera o de Cardós, el coll de Tudela, el bosc Gerdar…

Igual que l’any anterior, el Cesc ens va organitzar el viatge: hotels, menjars, trasllat de motxilles. Ho fa amb molta professionalitat i cura, atenent a qualsevol consulta immediatament, i donant consells que són veritablement encertats. Es nota la seva experiència, el seu saber i el que li agrada la natura i, sobretot, quant estima aquesta terra. Tota la gent amb la que m’he creuat també ha estat amable, tant en els hotels, com els taxistes. I que dir-vos de la gastronomia!!! Que bé he menjat aquest dies!!!.

De moment ja estic comptant els dies per fer el Ramat del Oest. Gràcies Cesc per fer-me viure aquest experiència.

Ara fa una setmana he acabat de fer tres dies de la ruta Ramat de Camins, en aquest cas des de la Pobla de Segur fins a Rialp, que son els primers de Ramats de l’Est. Ho recomano a tothom que li agradi caminar per la muntanya, descobrirà diferents petits pobles d’aquests que acostumem a veure escampats dalt de les muntanyes, quan passem per la carretera, i normalment no els hi fem massa cas.

Per mi era una motivació seguir la ruta que havia llegit en el llibre de Josep Mª. Espinàs de quan va trepitjar el Pallars i la Vall d’Aran fa més de cinquanta anys, i més actualment en el de la Núria Garcia Quera, en el qual t’hi trobes perfectament situat en tot moment. He pogut gaudir molt de tots els camins, corriols encantadors, pobles, xerrades amb els veïns, ermites, vistes espectaculars de les muntanyes, de les valls, i també trobant la tranquil·litat que et dona caminar en solitari per aquests indrets.

Tot plegat ha estat possible gràcies a la bona predisposició i perfecte organització d’en Cesc, donar-li les gràcies, juntament amb l’amabilitat i bon tracte que he rebut en tot moment dels hostals, i dels taxistes, que en conjunt fan d’aquestes caminades una experiència magnífica. Al final tres dies se m’ha fet curt, espero poder repetir per anar completant Ramat de Camins.

Per tercer any consecutiu hem fet una ruta ‘familiar’ de tres dies amb ruc amb el meu net, aquesta vegada, el nen (7 anys), son pare i l’avi.

Després de les dues anteriors, les dues de dos dies, em va semblar que seguia pagant la pena fer-ne una de nova, aquesta de 3 dies, ja que pels nens el fet de anar amb un ruc i un guia que explica coses de l’entorn, de la natura i que fins i tot al passar pels pobles va trobant gent de la contrada amb qui parlar, és una manera agradable de apropar-los a la muntanya i el territori.

La capacitat del Cesc d’adaptar el programa a les característiques i les necessitats del nen fa que sigui una opció per nens de diferents nivells i, el fet d’anar amb ruc, dona una mena de canvi de ritme a les excursions, que transporta una mica en el temps.

Els allotjaments, en hotels locals, amb bon tracte personal i cuina de proximitat, afegeixen atractiu a la ruta.

Recomanable, doncs, per iniciar als nanos! I amb ganes de provar mes rutes per adults, pel Pallars, que és una joia local que tenim per a conèixer tot caminant.

Aquests és el tercer any que fem 4 etapes cada any, amb un grup de entre 10 i 15 companys depenent de l’any, en faig una valoració molt positiva.
Nosaltres la fem sense guia i ajudats per els tracks del Cesc, els camins estan molt bé, sempre pots trobar alguns trams una mica mes complicats de petxa, però sense cap perill.
La ruta és ideal per si algú de la colla vol fer trams mes curts, ja que amb general tens varis punts de contacte amb cotxe per si algú vol caminar menys.
Nosaltres aprofitem que algun company no fa tota la ruta i això ens permet que ens porti la carmanyola del dinar i això anem més lleugers, hi ha que els anys ens comencen a passar i això alleugerim la motxilla.
L’organització per part del Cesc és molt bona, els allotjaments estan ben seleccionats per gaudir de la gastronomia de la zona.
Recomano aquesta ruta.

Desconeixíem total de Pallars Sobirà, gràcies a Ramat de Camins hem descobert pobles medievals amb encant, gastronomia deliciosa, gent amable, paisatges en gairebé un estat verge, camins i senders alguns amb certa dificultat, tot i que per regla general ben marcats. Volem destacar l’amabilitat de Cesc amb nosaltres i la paciència en alguna de les etapes. Ha estat una experiència molt positiva per a nosaltres que durant set dies hem gaudit del gran aparador de les valls d’Àssua, Farrera o Cardòs. De vegades i no saps per que oblides racons de Catalunya que quan descobreixes només penses en tornar.

Moltes gràcies per tot !!!!

Hem fet per segona vegada una ruta de dos dies, de les anomenades rutes familiars, amb Ruc, amb el nostre net, l’any passat de 5 anys i aquest de 6 anys, l’any passat de Gerri de la Sal a Sort i aquest any per a Vall d’Àssua.

La ruta de l’any passat, suau i fàcil pel nen, tot i que es un nen mes o menys fet a anar per la muntanya. La d’aquest any una mica llarga en algun moment pel nen, especialment el 2n dia (16 Km) però sense dificultats.

La d’aquest any, un paisatge espectacular, preciosa, i el fet d’anar amb ruc i de que els guies que ens han acompanyat, no només ens guien pel camí, sinó que van explicant aspectes de l’entorn i tenen una especial dedicació als nens, fa que sigui una bona manera de que els nens de entre 6 i 8 o 9 anys entrin s’iniciïn en l’excursionisme, i a mes vagin coneixent aspectes de la natura, dels costums del bestia, d’aspectes de la vida rural local d’ara i de abans, d’una forma fàcil i amena.

L’organització correcta, i l’allotjament al Hotel Roch de Altron es molt agradable amb bona cuina local.

Altament recomanable amb nens.

Es la segona vegada que fem etapes del Ramat de Camins, en aquesta ocasió hem fet la Val d’Aran i la Vall de Bohí, un total de sis etapes que ens ha permés trepitjar una part del país per camins solitaris per descobrir paisatges i poblets petits on el romànic es el comú denominador. Hi tornarem.

“…El més important no és el final del camí, sinó el camí. Qui viatja massa despresa perd l’essència del viatge.”

Doncs un cop més hem repetit ruta del Ramat de Camins i aquesta vegada hem conegut un trosset del Ramat de l’Est i una mica del Ramat del Nord.

Amb la Imma ens ha agradat molt conèixer dues Valls del Pallars, la Vall Ferrera i la Vall de Cardós, que ens eren força desconegudes i que hem pogut trepitjar i conèixer en aquests quatre dies de ruta del mes de juliol.

Hem pogut copsar el que és la despoblació de bona part d’aquest territori i n’hem pogut parlar amb la gent que encara hi viu. Molt interessant escoltar el que ens explicaven i aprendre i entendre què vol dir viure al Pirineu al segle XXI.

Han estat uns dies on el silenci ha impregnat part de la nostra ruta i que hem agraït molt .

Des d’aquí volem donar les gràcies a en Cesc per la seva professionalitat en la preparació de la ruta i en cuidar que no ens faltés de res i a tots els llocs on ens hem allotjat per la seva acollida i la seva amabilitat .

Ja n’hem fet propaganda i en farem difusió perquè més gent pugui gaudir de tots aquests paisatges tan meravellosos i de les rutes del Ramat de Camins.

Mil gràcies a tots els qui ho heu fet possible!

A mitjans de maig (2019) he fet el Ramat de l’Est amb algunes variants. D’una banda volia fer la volta per pujar al Roc de Sant Aventí i el poble abandonat de Montsor des de la Pobla de Segur i de l’altra volia conèixer millor la vall d’Àssua del que podia permetre l’etapa “oficial” que en un dia et vol fer pujar de Sort a Llessui i després baixar a Rialp. Fa temps que tinc el llibre de la Núria Garcia Quera dedicat a aquesta vall i en volia treure algun profit. A més em feia gràcia pujar a la serra d’Altars per veure la Vall Fosca des de dalt. Per això vaig demanar fer dues nits a la Pobla i dues a Llessui. Sé que això últim i el fet de ser temporada baixa, quan alguns dels establiments habituals del programa estan tancats, va complicar una mica la feina de l’organització, però al final tot va resultar impecable gràcies a la professionalitat d’en Cesc Capdevila.

Els allotjaments estan molt ben escollits en tot el recorregut i donen a bastament el que el caminant una mica “comodón” espera entre etapes: un bon sopar per recuperar forces, una bona dutxa, un bon llit i un bon esmorzar per fer front a la nova jornada.

El recorregut és molt variat, alternant trams de pista amb corriols, generalment ben marcats. Algunes etapes són molt llargues, de manera que segons l’època de l’any en què es facin no val a badar o se’ns farà de nit. Cal planificar-ho bé. Però és clar, hi ha tants racons i tants paisatges a admirar i fotografiar, que vulguis o no, t’hi entretens.

Precisament voldria remarcar que segurament aquesta és la millor època de l’any per fer-ho, quan el dia és llarg, el verd és més intens, ja han sortit moltes flors i insectes (papallones, abelles, marietes, .. i encara no han aparegut els molestos mosques i mosquits de l’estiu), la Noguera Pallaresa baixa a tuttiplé pel desglaç i per les pluges de primavera i al fons es veuen el cims encara mig nevats del nostre Pirineu més elevat.

També em feia gràcia passar per pobles el nom dels quals havia conegut gràcies al deliciós recull d’històries i llegendes “Muntanyes maleïdes”, de Pep Coll, i, encara que no fossin exactament dels pobles per on jo passava recordava les històries dels minairons, d’encantades i bruixes, de mossens lascius i golafres, de l’óssa que xiuxiuejava a l’orella d’un caçador que es feia el mort… i fantasiejava amb la possibilitat de trobar-me qualsevol d’aquests personatges en algun revolt.

Alguns descobriments durant el recorregut, relacionats amb referents contemporanis: el record a l’actor Carles Canut (i el monestir) a Gerri de la Sal, la suposada inspiració trobada per Antoni Gaudí a la paret de l’Argenteria a Collegats, l’origen del nom del grup de música tradicional El Pont d’Arcalís, el literari riu Pamano, (l’antiga estació d’esquí de Llessui, fora del recorregut oficial).

Una postal a destacar? La vista que hi ha de l’impressionant Montsent de Pallars des de l’ermita de Sant Josep d’Olp. (Si bé les millors vistes d’aquesta muntanya les vaig tenir baixant del Bony d’Altars cap a Llessui, però això no forma part estrictament del recorregut de Ramat de Camins).

Un record especial? La conversa mantinguda al cotxe amb la Núria Garcia Quera quan molt amablement em va baixar de Llessui a Llavorsí perquè plovia massa per a caminar. Tot un honor haver conegut una escriptora reconeguda com ella i haver escoltat en diversos pobles com és d’estimada a la comarca.

Per la pluja (que va ser neu a la serra que havia pujat el dia anterior, fins uns 200 metres per damunt de Llessui) no vaig poder fer la descoberta que volia dels poblets de la Vall d’Àssua, de manera que queden pendents per a un altre viatge (em feia gràcia visitar el poble on es va rodar la simpàtica sèrie Gran Nord i comprovar què passava si saludava algú aixecant els dits com el Pantocràtor de Taüll i exclamant “Déu!”, he he). Sí que vaig poder visitar el magnífic Museu del Pastor a Llessui, del tot recomanable per a tota la família per amè, divulgatiu i molt ben muntat.

Moltes gràcies per tot, Núria i Cesc! Ens tornem a veure quan decideixi fer el Ramat del Nord.

P.S.
Un últim comentari: ¡Salvem la llibreria Quera! No pot ser que desaparegui una botiga centenària com aquesta i que a més és del nostre ram de l’excursionisme. Recordeu que no n’hi ha prou amb el GPS per anar d’excursió: també cal portar un mapa (i saber-lo interpretar). I una guia editada ens donarà més confiança en l’elecció de les nostres excursions que ressenyes trobades a Internet. I a la nostra paret lluirà més un calendari amb fotos de muntanya que el d’una entitat bancària. Som-hi!

He fet un tros de la Vall Farrera, i de la Vall de Cardós amb una jornada de salt entre ambdues valls.
La primera vegada però no serà l’ultima. Tot molt recomanable, el paisatge no cal ni dir-ho, però la resta: hotels, restaurants, serveis de taxi per les maletes, tot molt be,i la gent molt amable.
I també vull fer esment a la professionalitat de la gent de Ramats. Felicitats i ens tornarem a veure aviat.

Vaig conèixer la ruta en una xerrada que feia la Núria Garcia Quera a una biblioteca pública fa uns anys. Em va captivar una frase que va dir i que recull al seu llibre Nou viatge al Pirineu: «Els camins vells són l’únic patrimoni de la humanitat que, per ser conservat, ha de ser trepitjat».

I, vet aquí, que em va semblar una bona proposta per engrescar el meu company i iniciar-lo en el tan estimat món de les rutes a la muntanya. Així va ser com vam decidir anar a trepitjar camins vells! I resulta que vam ser els primers de la temporada en fer la ruta. Justament fa un mes estàvem fent la travessa de l’est de Ramat de Camins. Quins dies tan fantàstics! Va ser una Setmana Santa inoblidable i completa: caminant i posant-nos en forma, gaudint de la natura primaveral i de paisatges de postal, fruint de la gastronomia local i la saviesa de la gent rural, així com de la màgia del silenci.

El temps ens va acompanyar moltíssim, perquè feia núvol, ideal per caminar sense fer la gran suada. I tot super ben organitzat: els allotjaments, el pícnic en carmanyola reutilitzable, la possibilitat de transportar l’equipatge en taxi (tot un luxe!), l’atenció d’en Cesc, etc.

Vam aprendre un munt sobre plantes, animals, pobles, etc. Quantes descobertes!

Arribar a la Pobla en tren i també reprendre’l al final de la ruta va ser un encert: trajecte còmode, paisatge deliciós i ens vam estalviar les típiques cues de Setmana Santa a la carretera.

Després de la travessa he continuat viatjant d’una altra manera: seguint les passes, les paraules i la mirada de la Núria Garcia a través del seu inspirador llibre Nou viatge al Pirineu. M’ha despertat somriures, emocions i molta estima per aquelles terres. L’he acabat i ja tinc ganes de tornar-lo a llegir i també de reprendre la ruta. Això de fer camí a peu és addictiu! Per mi és una manera ideal de fer vacances, aporta plenitud, pau, alegria i goig pels sentits.

Gràcies per donar a conèixer i facilitar aquesta ruta tan especial pels Pirineus. Arreveure!!!

Tot va començar amb l’article de la revista Vèrtex n.274 del setembre 2017 sobre la ‘Gran Travessa del Pallars’, en que es descrivien les 5 primeres etapes basades en la ruta de 300 km que fa 61 anys varen fer el Josep M. Espinàs i el Camilo J. Cela pel Pirineu de Lleida..

Seguidament va venir la proposta engrescadora de fer d’una tirada les 15 etapes d’aquesta ruta en versió moderna, el ‘Ramat de Camins’, i fer-ho amb un grup reduït. Al final vàrem ser tres: La Pilar Guàrdia, en Josep Crespo i jo mateix.

Després ens vàrem llegir els llibres ‘Nou viatge al Pirineu’ de Núria Garcia Quera (Sensus, 2012) i el de l’Espinàs ‘Viatge al Pirineu de Lleida’ (Biblioteca Selecta 1957), i motivats amb aquestes experiències, ens vàrem veure capaços d’afrontar el repte, entre finals de maig i principis de juny d’aquest 2018.

Quan en Cesc Capdevila ens va dir que érem els primers que faríem les 15 etapes seguides, ens va fer molta il·lusió el repte, tot i que els tres de l’equip teníem més de 60 anys…

Ho vàrem aconseguir i la experiència va ser fantàstica. Caminar amb una tranquil·litat absoluta per aquestes contrades durant quinze dies no te preu. El ‘Ramat de Camins’ no passa necessàriament pels cims i colls més alts o més bonics o pels pobles més ben conservats, segueix bàsicament els camins antics que anaven de poble a poble, i vàrem passar exactament per 72 pobles… I n’hi ha de tot tipus, de vius, de morts, d’enrunats, d’abandonats, de tranquils, de macos, de lletjos, de molt autèntics, de molt ben conservats, de totalment refets,… tot plegat acompanyat d’un paisatge espectacular. T’adones fent aqueta ruta, que no necessàriament cal anar molt lluny de casa per tenir una gran experiència.

Com a resum general podríem dir que el Pallars ens va impactar perquè encara és en general ben conservat i autèntic i a l’extrem contrari, la Vall d’Aran decepcionant, perquè als pobles tot és molt nou, les construccions tradicionals són testimonials i el conjunt, afegint-hi serveis i persones, fa difícil creure’t que ets a Catalunya.

Les 3 etapes que ens van agradar més: la 3a de Sort a Rialp, passant per la Vall d’Àssua, l’etapa 6a d’Àreu a Ribera de Cardós i l’etapa 14a del Refugi de Conangles a Barruera.

L’etapa més llarga: del Refugi de Conangles a Barruera, amb 29 km i 13 hores en total.

L’etapa més fotografiada: de Salardú a Bossost, amb 97 fotos.

El coll més nevat i dificultós: el Pòrt de Vielha de 2.470m.

Dies que va ploure, poc o molt: 7.

El millor àpat: a l’Hotel Pessets de Sort.

‘Ramat de Camins’ proporciona una bona organització i una informació complerta i adequada. Fer notar però, que els horaris que hi surten son de temps de marxa, és a dir en moviment, i cal afegir-hi les parades per menjar, beure, descansar, contemplar, fotografiar, etc… per tant, als temps que s’especifiquen cal afegir-hi quasi un 50% més…

En el nostre cas vàrem caminar 321 km amb un temps total de 131 hores, de les quals en vàrem caminar efectivament 83.

Gràcies al Cesc Capdevila per la bona organització i a la Núria Garcia Quera per haver fet i escrit el ‘Viatge al Pirineu de Lleida’!.

He fet la ruta del Ramat de l’Est, en 5 dies, i ha estat una experiència única. La sensació d’anar sola i no trobar ningú en cap dels trams ha estat genial per desconnectar. Sembla mentida que encara puguis tenir aquesta “llibertat” tan a prop de la civilització. Els indrets per on es passa tenen el seu encant particular, pobles abandonats, boscos preciosos, penya-segats impressionants i arribant sempre al riu que dóna tanta vida. Agrair al Cesc per la seva disposició i organització de tot plegat.

“Caminar no és donar un tomb per acabar sent el mateix, sinó que és recórrer un espai travessant-lo i alhora , sobretot , deixant-se travessar per ell , permetent que sigui el paisatge el que el defineixi ,també, el nostre món interior”
Thoureau, 1862
La nostra ruta comença uns quants mesos abans, quan amb la Imma vam decidir repetir la nostra experiència de cada estiu des del juliol del 2012 : sortir a caminar durant 3 o 4 dies gaudint del paisatge i disfrutant de visites culturals dels diferents llocs on ens movíem .
Doncs, justament això és el que varem buscar quan vam pensar en la ruta del Ramat de Camins: combinar el fet de caminar amb el fet de poder fer cultura pels pobles i indrets on passàvem.
En Cesc ens va fer una ruta a mida fent 2 etapes del Ramat de Camins i dividint-les en 3 . Això ens va permetre fer un port de muntanya, el Port de Gelada, gaudir de la visita de les esglésies romàniques , Erill la Vall , Boí , Taüll i Cardet i caminar per llocs molt tranquils i agradables , Salencar de Barruera, Camí vell de Taüll o el Camí de l´Aigua fins a Barruera .
Han estat 4 dies molt intensos , caminant uns 4 -5 hores cada dia, parant per veure coses i xerrant i gaudint de les persones que hem anat coneixent pel camí.
Com sempre n´he fet un diari que guardaré i que posaré al costat de tots els altres diaris de viatges que vaig fent.
Potser sí que tal i com deia Thoureau aquest paisatge modela el nostre món interior.

Llegado este momento solemos decir “¡Otra en el zurrón!” lo cual en este caso particular no acaba de ser cierto dado que nos quedan dos tramos de cinco etapas (Julio y Octubre). Sí que podemos avanzar que nos ha encantado, nos hemos sentido en todo momento “arropados” por el “alma pater” y un elogio especial a las reseñas de las diferentes etapas. Más de una ruta organizada de este tipo podría copiar de aquí. Como de costumbre, la climatología ha acompañado “¡Gracias, Tomàs Molina!”.

Tot arriba i tot passa. Tanta preparació i ara ja són records. La travessa és maquíssima i passes per pobles que potser no hi aniries expressament. La recomanaré a gent que estigui acostumada a caminar. La feina que heu fet, reservant-nos als allotjaments, ha estat un descans, ja que no ens hem hagut de preocupar de res. Hem estat molt ben atesos a tot arreu i el menjar…, mmmmm, boníssim!

Ahir vaig tornar del meu segon recorregut de la Ramat de Camins, seguint les passes de la Núria Garcia Quera i de retruc les de l’Espinàs i el Cela. Reitero el plaer de viatjar a peu, que a més en aquest cas es fa majorment per camins ancestrals, i agraeixo la tasca que esteu fent per tal de fer reviure els camins i l’extraordinària riquesa i gaudi que el mateix camí físic ofereix. Em refereixo a la construcció dels camins. Per exemple són una meravella els trams que salven alguns passos després de Sant Romà de Tavèrnoles i abans de la primera borda anant al barranc de Marguilló. També el camí obert a la roca ferrenya entre Estaron-barranc de la Pastera- Sant Pere de Burgal. Aquests camins i la resta en general -tret dels trams malauradament desfets i no recuperats com de Llavorsí a Aidí i Estaron- farien les delícies de gran nombre de caminadors. Les etapes són llargues. Són etapes per a muntanyencs avesats a fotre-li canya. No dic que no es puguin fer en una jornada però si vols anar badant una miqueta, o la calor apreta més del compte (com ens ha passat enguany) et trobes que arribes massa tard. Nosaltres no hem seguit fidelment la ruta, però n’és l’eix vertebral. La possibilitat de variants és ben diversa i això l’enriqueix.

Hem tornat molt contentes ja que tot ha anat molt bé i les excursions han estat precioses. Per tant, la intenció és de reprendre de nou l’any vinent la ruta on l’hem deixada (Llavorsí).

Moltes gràcies per donar a conèixer una mica més aquest indret. Les indicacions que doneu a la pàgina web són perfectes i és impossible perdre’s.

Hem fet algun petit tros dels itineraris de la Ramat de Camins i anàvem i tornàvem per retrobar el vehicle amb el que ens hem desplaçat. Ha estat magnífic tornar al Pirineu i més al novembre, en què només hi ha la gent del lloc i ens ha fet bo. Us agraeixo que hagueu estat el detonant que ens ha fet decidir-nos a venir.